En general, l'escriptura literària acostuma a ser molt homogènia lingüísticament parlant. Però de tant en tant es rescaten de l'oblit certes obres que al seu temps potser van passar desapercebudes injustament. Aquest és el cas de Sota Montjuïc, de Juli Vallmitjana i Colominas (Barcelona, 1873-1937).
Sota Montjuïc (1906), Juli Vallmitjana
«Cada personatge dels que allí es veien, quin cúmul de coses feia pensar! Allí, en aquells barris, ells han creat el seu ambient i li han donat l'aspecte trist, com si per l'espai sols hi rondessin els pensaments malèfics»
«Cada personatge dels que allí es veien, quin cúmul de coses feia pensar! Allí, en aquells barris, ells han creat el seu ambient i li han donat l'aspecte trist, com si per l'espai sols hi rondessin els pensaments malèfics»
«Calla, calla, mala-sort —digué la mestressa, airada—. Valdria més que t'amaguessis, bandarrassa, bacona, escaldada de pertot arreu! Qualsevol que la sentís se pensaria que jo escarbo a la gent. Sort ne te tinc, ho sents? —cridava la Madrilenya—. Sort ne tinc de fer-los-hi fer gasto, que vosaltres, amb aquesta mala pata que teniu, esquiveu a tothom. Patosa, coll cosit, que sembles un gos xato!»
La Xava (1910), Juli Vallmitjana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada