La influència de la pintura en l'obra de Vallmitjana és evident, com ell mateix va confessar:
 |
| Juli Vallmitjana. Interior amb figura femenina, s. d. Col·lecció particular |
«Abans d'escriure n'he fet els projectes de decorat, col·locant-los a un lloc ben visibles per a mi, que bo i escrivint els pugui anar veient i així em faig més càrrec de la realitat escènica. També em solc dibuixar, simplement un croquis, els personatges més significats».
«Tot quant he fet en literatura no ha estat altra cosa que pintar».
Lletres al meu fill David (1931), Juli Vallmitjana (mecanoscrit inèdit)
 |
| Branca Barcelona de la Societat Teosòfica, 1906. Destaca Josep Plana Dorca (d'esquerra-dreta, sentat). |
L'altra gran influència del Vallmitjana escriptor és la teosofia, religió de la saviesa o saviesa divina. Va aparèixer com a cos de doctrines als països anglosaxons durant els anys 70 del segle XIX. Com explica Eliseu Trenc, aquest moviment apareixia com un intent de sincretisme entre l'Orient i l'occident. L'ocultista i mèdium russa Helena Petrovna Blavatsky, va fundar l'any 1875 la Societat Teosòfica a Nova York.
En els seus poemes, Josep Plana i Dorca, en paraules de Julià Guillamon (Juli Vallmitjana, De la raça que es perd, Edicions de 1984, 2005), «defensa la literatura en missió d'apostolat». Combina qüestions filosòfiques i religioses (els misteris de Ceres, el Karma, la Mare de Déu...) amb faules d'intenció moralitzant sobre la llibertat, la murmuració, la generositat o la justícia:
«Aquesta Societat, avuy extesa per tot el món (...) no exigeix als seus membres altra cosa que amar y practicar (viure) la Germanó Universal, recomanantla per tot arrèu (...). El seu lema es: No hi ha religió més enlayrada que la de la Veritat; y sa idea fonamental: TOT ES VIDA (...) El qu'ajuda al prohisme, s'ajuda a sí mateix. El qui pensa únicament en la seva salvació, ¡està perdut! El ver MISTICISME no exclou l'activitat (desinteressada) en el món».
Com destaca Eliseu Trenc, a diferència de Josep Plana Dorca, Juli Vallmitjana no fa intervenir gaire les creences teosòfiques en la seva obra literària. De fet, només en podem trobar rastres a les obres teatrals Els oposats (1907) i El corb (1911).
En Els oposats, l'autor presenta els protagonistes com l'encarnació del bé i com uns màrtirs de la teosofia i de la redempció social, que fins i tot són incompresos pel mateix poble que pretenen salvar. En El corb, en Miquel es troba marginat en un ambient familiar hostil que rebutja les seves idees espirituals.
La seva obra narrativa es publica entre el 1906 i el 1910. Destaca el fet que els dos primers anys signa els seus textos com a J. V. Colominas. Per sobra de la resta destaquen les novel·les Sota Montjuïc (1908) i La xava (1910). La narrativa es caracteritza per fixar la temàtica dels estaments socials més desafavorits de la societat barcelonina amb un doble objectiu, donar-ne testimoni i, alhora, promoure'n la regeneració. En la conferència Criminalitat típica local (1910) afirma:
«Lo que sempre m'ha estranyat és que tantes eminències literàries com tenim no s'hagin ocupat d'estudiar aquest aspecte de la vida, ben interessant, plena de tal caràcter que sols copiant just el natural poden oferir-se escenes de la vida que mai la pensa les podrà imaginar amb més bellesa; però molts el natural és la biblioteca».
Juli Vallmitjana va reeixir en el teatre, temàticament dividit en el món dels gitanos i el dels baixos fons. Destaquen Entre gitanos (1911), Els zin-calós (1911) i La gitana verge (1912) d'una banda, i de l'altra, La tasca (1910), En Tarregada (1911), El casament d'en Tarregada (1913) o Prop de l'ombra (1915). En el fragment següent de la representació d'El casament d'en Tarregada, que es va fer al TNC el 2009, observem la Patanda, la prostituta amb qui s'acaba de casar en Tarregada. Es tracta d'una adaptació d'Albert Mestres amb direcció de Joan Castells, protagonitzada per Míriam Iscla i Ernest Villegas:
 |
| Margarita Xirgu, interpretant Els zin-calós |
Són peces curtes, sovint
caracteritzades pel costumisme. Així, a Entre
gitanos, Els
zin-calós o La gitana verge,
es presenten els costums atàvics i supersticiosos de la comunitat gitana. I,
per exemple, L'espanta o Prop de l'ombra,
es configuren entorn del món de l'hampa.
 | |
|
 |
| Fabià Puigserver, figurí d'un gitano per a l'òpera Tassarba, 1966 |
El 1911 es va estrenar Muntanyes blanques al Teatre Principal. Musicat per J. Cumelles i Ribó, va ser dirigida per Enric Giménez. Vallmitjana, que situa l'acció al Pirineu català, mostra un canvi d'orientació en la seva producció. L'obra va ser rebuda amb crítiques desiguals. Potser per això, amb Tassarba, un drama líric en un acte i musicat per Enric Morera l'autor va reprendre la temàtica gitana. Es va estrenar el 18 de gener de 1916 al Gran Teatre del Liceu.
 | |
|
¿Es posible actualment, trovar aquestes obres?
ResponElimina