Caló

En el llenguatge particular dels gitanos, Vallmitjana fa servir més expressions de juraments i termes del caló.

Juli Vallmitjana i Anna Maria Vallès amb gitanos, s. d., Arxiu familiar

A Sota Montjuïc, Vallmitjana també desenvolupa un discurs literari a través dels gitanos, caracteritzats pels seus costums, però sobretot, per la seva forma de parlar: el caló.

«Tant en el caló dels gitanos catalans i castellans com en l'argot de la murrialla hem preferit habituar-nos pràcticament en la parla viscuda, el que ens ha sigut el principal medi per a introduir-nos i fer millor les nostres investigacions»

Juli Vallmitjana, De la raça que es perd (1906)

Com en el cas de l'argot dels baixos fons, els malnoms precedits d'article caracteritzen els personatges. Així, ens trobem el Cigaleta, el Buturutos, la Rabo o l'Aranya.

Juli Vallmitjana, gitanes

Per sobre de tot, però, destaquen les expressions genuïnes, les fórmules de juraments i les malediccions: «Mala negada facis!» (pàg. 73), «Mala mort puguis tenir!» (pàg. 75), «Com més crestet és el busnó, té més atxip» [com més cabró és l'home, més llengua té] (pàg.99), «Aixís un juquel rabiós els busquini les gerà!» [un gos rabiós els mossegui les cames] (pàg.100), «Ai, pels meus morts» (pàg. 127), «Dic la verí, per la salut de mos mulés!» [morts] (pàg. 135).

La majoria d'aquestes expressions contenen una estructura morfosintàctica i fonètica catalanes, ja que el caló s'adapta a la fonètica i a la sintaxi de cada llengua.

El diàleg remet constantment a la parla vulgar i al caló, com ara en el diàleg següent:

«L'un, estirant el braç per a apropar el plat, cridava:

—Adinya cuco-magó! [Dóna'm bacallà]

—Té: aquí tens matjó [peix] —contestava la que li omplenava el plat de vianda.

—Ai! Poseu uspitsà [arròs], que tot és mas [carn].

Aixís, amb llurs ditxos, anaven menjant, i les mosques, atretes per aquella ferum, voltaven arreu amb gran molèstia dels que menjaven.

—Ai! Hi jalat de butet a butet [He menjat molt] —digué el Turena tot aixecant el porró. I, fent un rot, afegí—: Avui sí que, per més que pilli, no estaré matsanjarnó [borratxo]! És de mistó [bo], aquest vi!»

Juli Vallmitjana, gitanos a Montjuïc, Anna Maria Sagi

Segons Joan J. Vinyoles (1978) el caló català va tenir una etapa d'expansió el segle XVIII durant la qual va influir notablement en l'evolució de l'argot (cangrí, endinyar, andola, xaval...). El segle XIX, però, es tendeix a convertir-se en un parlar intern de la comunitat gitana i comença el procés de degradació.

El caló català, dialecte del romanó, procedeix directament de Grècia. Per aquest motiu conserva un nombre significatiu de paraules amb l'empremta del grec. 

Colita, gitanos a Montjuïc, 1963

Mariona Masferrer i Fons a El Romaní: el record d'un poble (2005) explica que els gitanos catalans parlen un dialecte mixt de llengua romaní, que és el caló català. El caló és la llengua dels gitanos que viuen a la península Ibèrica i al sud de França. El formen elements lexicals i morfològics (sufixos, pronoms, desinències verbals) que s'articulen amb l'estructura gramatical del català —castellà, portuguès. Actualment, però, el coneixement del caló és molt reduït. I és en aquest punt en què la llengua emprada per Vallmitjana adquireix tota la seva dimensió.

En el programa Caçadors de paraules (2008), «El català dels gitanos», de TV3 es va fer un petit recorregut pel caló: