Crítiques

La crítica del seu temps —i encara la d'ara— retreien a Vallmitjana una tècnica desnuclearitzada: mancada de forma i de cohesió.

Destaca, per exemple, la crítica que J. M. R. va fer de Sota Montjuïc a El Poble Català el 8 de febrer de 1909:

«En ella'l document humá es la gitaneria y la baixa plebs que fan una ciutat especial, casi desconeguda pera molts de nosaltres, de la gent que viu y de les costums que perduren en les populoses travesies del Arc del Teatre y en les barraques y quadres que com a lepra s'arrapen al repeu de Montjuic. Y eusaqui'l primer atreviment de l'autor: ha fet una novela ciutadana, netament barcelonina, y molts que senten ab gran amor la seva ciutadania, molts que s'enorgulleixen del seu padró barceloní, la llegiran com una cosa extranya, com una creació perfectament imaginativa, no sols per lo que fa als personatges sinó també pel ambient y la realitat del quadro. Y es que molts ciutadans de Barcelona vivim la fressa de les seves rambles y no ens havem atalaiat mai de conéixer l'ánima social que batega en els seus carrerons miserables, torturats de vici y de baixeses. Cert es, que'ns mancava literatura que'ns la fes conéixer. Les lletres de tots els paissos tenen obres, caps de brot algunes d'elles, que tradueixen artística y bellament els baixos fons de les seves capitalitats».

No obstant això el mateix crític lamentava que «els materials hi són fins ab excés, la que no pareix forta y ben construida es la novela [...] El mateix istil, a estones sobri y correcte, no's manté constantment a la mida necessaria, caient, caient com si l'autor sentís una greu fatiga de la ploma». 

Jordi Castellanos a Història de la literatura catalana (1986) es mostra sever amb Juli Vallmitjana i apunta a les seves limitacions:

«[...] fins al punt que les línies argumentals es dilueixen en excursos assagístics o en descripcions secundàries, independents o massa artificialment relacionades amb els personatges principals».

«Però el seu afany didàctic i la incapacitat per triar el material narratiu i cenyir-hi el text, provoca [...] que s'allarguin i s'omplin de digressions».

«Sota Montjuïc se centra ja en el món típic de Vallmitjana i gira entorn d'un personatge, en Tarregada, que tindrà posteriorment àmplia continuïtat en el seu teatre. De fet, no és altra cosa que un conjunt d'episodis més o menys relacionats amb aquest personatge».

No fa tants anys, l'escriptor Sebastià Alzamora escrivia un article a l'Avui titulat «Descobrint Amèrica. A propòsit dels mèrits literaris de Francesc Pujols i Juli Vallmitjana» —26 d'agost de 2005—, en què valorava l'obra de Vallmitjana d'aquesta manera, un cop observades les aportacions lingüístiques de l'autor:

Lluis Bagaria, Juli Vallmitjana, s. d. Museu d'Art,
Sabadell

«[...] però resulta igualment clar que com a narrador, resulta pobre i vacil·lant, sovint desmanegat».

«[...] tampoc podem considerar-lo un narrador de pes, sinó un cronista que té el seu valor principal en la singularitat que reporta i dels instruments expressius amb què ho fa». 

Però Vallmitjana, per sobre de tot, és un creador de microcosmos de la marginalitat. Respecte a les crítiques que rebia sobre la forma dels seus textos, ell mateix va escriure una rèplica al número 10 de la revista Art Jove del 30 d'abril de 1906:

«Forma, demanen els buits de cervell; forma, demanen els ineptes fracassats per inèrcia cerebral. ¿Què els quedaria an aquests si no fos lo que ells en diuen forma? Són com un tros d'arbre corcat que per entre ses fibres no hi passa saó. Busquen la forma perquè no tenen ànima, busquen la claredat perquè viuen en la fosca».

Retrat de Juli Vallmitjana fet per Picasso

Juli Vallmitjana lluita contra tot formalisme deshumanitzador. El mou l'interès «de mostrar patèticament les impressions acumulades en el contacte amb un món complet, on hi ha el necessari per néixer, mig-viure, maleir i morir, on hi ha la justa injustícia dels civilitzats» en paraules de Francesc i Joan Castells.