Parla dels barris baixos

Vallmitjana utilitza formes lingüístiques marginals que busquen l'ambientació i l'autenticitat. El llenguatge que utilitza és un dels aspectes que més ha atret l'atenció de la seva literatura.

Josep Domínguez, Mercat al carrer de l'Arc del Teatre. Arxiu Històric de Barcelona

Margaret Michaelis, Mercat al carrer de l'Om. Cap al 1933

A Sota Montjuïc, Vallmitjana recorre a l'argot com a base lingüística per a plasmar fictíciament la marginació amb «un ric llenguatge popular, fresc, contundent», segons Joan i Francesc Castells. Tenen un caràcter marcadament vulgar i col·loquial. Aquest fet pot dificultar la comprensió del lector però hi guanya l'espontaneïtat i el dinamisme d'un llenguatge real i ràpid.

Portada del monogràfic especial de 
l'Esquella de la Torratxa
dedicat als barris baixos l'any
1913

Un dels primers argots documentats de Barcelona és el de Manuel Gil Maestre (1886). El mateix Vallmitjana va publicar el primer vocabulari d'argot com a apèndix en la primera edició de Sota Montjuïc. Max-Leópold Wagner (1924) va publicar un important estudi etimològic, Notes linguistiques sur l'argot barcelonais.

Es tracta d'un lèxic urbà i local que forma part dels baixos fons de la societat barcelonina de finals del segle XIX i el primer terç del segle XX.

A Sota Montjuïc, destaquen els noms amb què es defineixen els personatges i que es fan servir deliberadament per marcar-los. L'ús de l'article té una clara vinculació col·loquial. Així, podem trobar el Buturutos, la Gindí —que en gitano català vol dir bruta—, el Peti, la Rabo, l'Aranya, el Groc, la Xoni, el Sargantana, la Bamba o el Mona.

Portada del núm. 6 dels Quatre Gats

Especialment interessants són les expressions argòtiques: «Aquesta  nit mateix serà el fet [robatori]» (pàg. 46), «Si feu el xivata s'abroncarà, perquè és molt patosa» (pàg. 52), «De manera que es trobà a l'hora convinguda sense abillar-la [portar amb si]» (pàg. 55), «Recristo! Divuit andoles!» [pessetes] (pàg. 75), «Tu, fulana, seu aquí!» (pàg.126)